Una sola paraula. Una cançó que, amb el seu títol, ho diu tot: Unforgettable. Qui podrà oblidar mai aquell 16 de desembre? Aquell dia en què els Gospelians s'estrenaven a Montcada; aquell dia en què pels nervis, l'emoció o les ganes de realitzar alguna entremaliadura, van deixar el director del Cor tirat a la carretera: esperant, esperant i esperant i preguntant-se, durant alguns minuts que potser semblaren hores, on dimonis s'havien amagat els Gospelians i l'autobús. L'aventura començava bé i, per tant, tot apuntava a què seria un dia Inoblidable.
El trajecte per autopista va ser curt (o com a mínim això ens va semblar). El neguit, poc a poc, s'anava apoderant dels Gospelians... i és que el moment culminant s'acostava. El debut era imminent. De sobte, en un tres i no res, el camp de visió es convertí en un sol espai, en un escenari: l'escenari. Allà on els novells cantarien per primer cop davant d'un públic i, per més inri, acompanyats d'un cor ja no tant amateur: el Cor de Gràcia. La pressió podia ser immensa; les pulsacions, accelerades; tot podia anar bé o malament. No valien les mitges tintes.
Llums, càmera i acció. Sona la música. Peus, mans... S'han de sentir els peus; les mans no tant. Soon and very soon: la revenja del director. S'equivoca inconscientment o tot el contrari? El Mister improvisa el final del tema: "we're going... (agafem aire), to see... (aquí, avui, no ens deixa respirar: heus aquí la venjança) the king". El gel s'ha trencat del tot. Les rialles, tímides i dissimulades, acaparen l'escenari. Ara ja està: posem tota la llenya al foc. Engeguem els motors i deixem brillar aquesta petita llum que tenim: This little light of mine.
Grans solos de l'Anna i en Santi. Impressionants. Magnífics. "Con un par". No hi ha paraules. Ni una lleu tremolor; ni una miserable vacil·lació... Simplement, com ho saben fer. Així són ells. Acaben i poden sortir, sens dubte, per la porta gran...
Must come in at the door: pura adrenalina. "You must be save..., you must be save..., you must be save..., you must be save..., you must be save..., you must be save..., you must be save..., you must be save... (explosió) for all your sins. More than that. Must be born again...Must come in at the door, must come in at the door..., must-come-in-at-the-door". Final en sec. Genial. Perfecte. Els aplaudiments comencen a néixer entre el públic. Gospelians: sou collonuts!!!
Hora de relaxar-se. Canten els de Gràcia. Els peus van sols..., l'excitació fa que es moguin. Quines ganes de tornar a la palestra. La primera cançó..., la segona..., la tercera..., ara sí: la quarta. Preparats, llestos... cap amunt altre cop.
Take me back..., Rise & Sing forever (olé ese Ivan!), Sometimes I feel (impressionant solista de Gràcia), Old time religion (quins grans predicadors...: Quim, Bernat, etc. i, sobretot, el "pater dels paters": Dani Macaya. Nen, vas causar furor!!). S'acosta el final..., potser queda una cançó..., potser cap... Només el dire ho sap... "En voleu una altra?", va preguntar al públic. "Sí? Doncs vinga...: Can't nobody". Què millor per acabar? Ritme a tope. Les veus de Gràcia i les dels Gospelians es fonen a la perfecció, tot controlat. Ara, solista de Gràcia..., ara ambdós cors. Hem de tancar l'espectacle, arriba el final, no es pot allargar gaire més. Un últim solista...: la humil servidora que de poc no surt. La meva alçada no és que sigui molt elevada i, com recordareu, al final l'escenari semblava una llauna d'anxoves... La meva visió no arribava a veure el dire i ell en prou feines podia cridar-me l'atenció. Però finalment, com si d'una hostessa de Ryanair es tractés, va gesticular tant que inclòs els avions deurien canviar la ruta establerta.
Tot va sortir perfecte. Com havia d'anar. No hi havia cap més opció. Els Gospelians no necessitem àvia. Per a què? Els "tuppers wares" ja ens els fem nosaltres!! Pica-pica de germanor, canvis d'impressions i felicitacions mútues van ser els temes de conversa en el polisportiu. Tots contents i orgullosos. "Avui dormirem planers".
I és que, aquell dissabte 16 de desembre, només es pot definir amb una paraula; el títol d'una gran cançó: UNFORGETTABLE.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Personalment va ser especial, molt especial,feia molt i molt temps que no m'ho passaba tant i tant bé... Sí que hi habien nervis, però es notava tant la predisposició a passar-ho bé, de disfrutar dels companys, de la música i del bon rotllo de tot plegat que va fer que ens sortís un debut genial. Vàrem ser capaços de transmetre aquest sentiment al públic, i crec que va ser el que va determinar la genialitat del concert. QUI SUBIDÓN D'ADRENALINA EH????
Només vull dir que el més principal, del que realment som responsables en el moment del concert és de disfrutar i d'intentar recordar-nos d'allò que ens va fer bibrar en el concert de Montcada, la música, els companys.... Petons a tots!!! fins diumenge,
Noemí
Caram, Martona quina crònica. Fil per randa tal i com va succeir. Crec que et mereixeríes el nomenament de cronista oficial dels Gospelians. Fora broma, ho dic seriosament. M'encanta perquè m'ha fet reviure totes les sensacions i emocions que vaig experimentar aquell dia, que no varen ser poques. I si senyor, com diu la Noemi. QUIN "SUBIDÓN"!!!!
Sense menystenir la reacció d'estupor de quan ens vam adonar de que havíem deixat el "dire" tirat !! Quina passada !
Vinga noies i nois que és molt tard i demà hi ha "matines".
Fins diumenge, comenceu a escalfar motors que ara va de bó. Gospelians, que cantem a CASA !
Publica un comentari a l'entrada